La naturaleza de la felicidad

Un libro más sobre la felicidad, pero esta vez escrito por un zoólogo, Desmond Morris, conocido sobre todo por su libro “El mono desnudo”. El libro se aleja de cualquier recetario para vivir bien. Se mueve en el terreno de la biología e intenta describir y explicar desde la biología diferentes tipos de felicidad.

Para Morris, la felicidad consiste en momentos de placer muy intenso. No es necesario que se trate de un estado permanente o estable en las personas. Podemos experimentar pequeñas dosis de felicidad, aun cuando algunos de los tipos de felicidad que presenta, pueden acabar produciendo mayor malestar. Así, el autor nos habla de la felicidad que procede de buscar un objetivo o finalidad, de la competición, de la cooperación (todas ellas vinculadas con nuestro pasado como cazadores), de la felicidad por la prole (genética), la felicidad vinculada a los sentidos (comer, beber, sexo…), la felicidad intelectual (que se produce durante la investigación o la resolución de problemas, aun cuando sea como un juego), la felicidad del ritmo (asociada a la producción de endorfinas mientras bailamos o seguimos movimientos acompasados), la felicidad del dolor (asociada a la negación del placer y su imposición a otras personas), la felicidad del riesgo (asociada a nuestro pasado como cazadores, pues nos permite revivir la tensión que teníamos entonces), la felicidad contemplativa y la devota (relacionadas con la meditación o las experiencias religiosas, que son hacia las que Morris parece mostrarse menos comprensivo), la felicidad química (producida por el consumo de drogas), la felicidad de la ficción (en la que creamos la experiencia gratificante mediante la imaginación), la felicidad cómica (relacionada con la risa) y la felicidad casual (producida por algún acontecimiento fortuito).

Aunque advierte de los riesgos de ciertos tipos de felicidad (la producida por las drogas) o se muestra crítico con quienes disfrutan con las felicidades sádicas, contemplativa o devota, el autor viene a decir que cada uno debe encontrar su manera de sentirse feliz. No hay un modelo único de felicidad ni tampoco una felicidad con mayúsculas, como si se tratara de un estado permanente del ser humano. Sólo encontramos un placer especialmente intenso asociado a determinadas conductas o situaciones y eso es suficiente para considerarnos felices durante unos instantes.

El libro está bastante alejado de cualquier libro de autoayuda; se limita a explicarnos por qué ciertas conductas nos producen placer. Para intentar aclararnos un poco más con ese concepto de la felicidad y no quedarse en esta felicidad de bajo nivel, prefiero el libro de Eduardo Punset “El viaje a la felicidad”, que también se mueve en el terreno de la divulgación científica, aunque resulta algo más complicado de leer que las descripciones que nos ofrece Desmond Morris.

El misterio de la cripta embrujada

Acabo de leer este libro de Eduardo Mendoza. Al principio estuve a punto de dejarlo a un lado, pero continué su lectura y no me arrepiento. El autor lo presenta como un homenaje a la literatura policiaca. Nos cuenta una historia de intriga, como si de una novela policiaca se tratase, con la salvedad de que el protagonista es un interno de un manicomio que relata los acontecimientos con un lenguaje propio del siglo XIX (como mínimo). A veces ese estilo puede resultar cansino; pero otras, resulta simpático.

Poco a poco el protagonista va a ir atando cabos para desvelar el misterio de la desaparición temporal de una niña en un internado. El relato resulta curioso y entretenido. Después de tres o cuatro capítulos me ha enganchado y me ha hecho pasar un buen rato.

El libro no es demasiado largo, 189 páginas. Me ha gustado bastante.

Gordos

Una comedia atractiva, entretenida y bien hecha sobre un tema sobre el que tanto nos cargamos la cabeza. La gordura a veces sirve para ocultar conflictos que no tenemos resueltos, pero el deseo de adelgazar puede servir también para taparlos. El tema de la obesidad y el deseo de adelgazar sirve como pretexto para desgranar cinco historias personales, cada una con sus conflictos y con su manera peculiar de sobrellevarlos o de sobrevivir a ellos.

Muy bien para pasar un buen rato y, de paso pensar, aunque sólo sea un poco.

El guardián entre el centeno

Un alumno me dijo que había leído este libro de J. D. Sallinger y me animé a hacerlo yo también. ¿Qué me he encontrado? Un relato narrado de una forma muy ágil, de fácil lectura, contado desde la perspectiva de un adolescente al que ya han tirado de cinco colegios. Nos va contando sus encuentros, sus recuerdos, sus formas de ver a la gente, sus ilusiones… Las repeticiones sobre su estado de ánimo y la dificultad para ampliar el abanico de expresiones acerca de sus sentimientos: me deprime mucho, me dan mucha pena… nos mantienen cerca de la psicología del adolescente. También esa ilusión de independizarse de sus padres y marchar a otro lugar para vivir en una cabaña. Un adolescente que se deja impactar por las personas con quien se encuentra y que se emociona al contemplar los gestos infantiles de su hermana.

Al final pensaba que iba a pasar algo más, pero se queda en un relato, muy agradable, sobre las vivencias, emociones e ilusiones de un adolescente.

Ben X

Esta pel·lícula belga dirigida per Nic Balthazar en 2007 ens conta la història d’un xic amb autisme. Amb flaixos del passat podem vore el procés que patix Ben, el protagonista, fins que el diagnostiquen. Ben es aficionat, de manera obssesiva, d’un videojoc. El joc li permet relacionar-se, sense les limitacions socials que l’imposa la seua malaltia, amb una xica. D’alguna manera, en el joc, on ha arribat a ser un especialista, pot ser ell, sense por a establir una relació.

Tota la seua vida ha sigut un xic especial, que ha patit la pressió i l’assetjament dels companys d’escola. Eixe abús per part dels companys arriba fins a uns límits insuportables. Arriba un moment en què el protagonista decideix posar fi a la situació.

Trobem alguns dels símptomes propis de l’autisme: aïllament, dificultat per a relacionar-se, per a expressar els sentiments, mirada perduda, fixació de l’atenció en una activitat, al·lucinacions… No tots els autistes tenen tots els símptomes. Hi ha una frase del pare molt interessant: “Per a ell, l’autisme no era un problema; ho era per als altres. Ell vivia en el seu món”. Realment, si no es ficarent amb ell, ell podria viure amb una relativa tranquil·litat. És també molt interessant l’esforç de la mare per a dur avant el seu fill.

La ola

Com es nota que estem de vacances: augmenten les entrades al bloc. Anit vaig vore “La ola” (Die Welle) de Dennis Gansel (2008). La pel·lícula partix d’una classe d’institut on el professor i els alumnes es plantegen si el nazisme podria tornar a Alemanya. El professor inicia un experiment en el qual intenta reproduir els elements que fan possible l’aparició de grups totalitaris: disciplina, liderat, uniformitat, acció comuna, integració grupal, separació dels que pensen o actuen diferent… Poc a poc els alumnes van entrant en l’experiència.

La cinta pot servir per a reflexionar sobre diverses coses:

• La dinàmica de grups: paper del líder i la ideologia, relacions de poder, identificació, importància del grup per a sentir-se valorat…
• La dinàmica social: pot ajudar a comprendre com certes ideologies que ens semblen absurdes, ridícules o fanàtiques acaben enganxant en grups juvenils i intenten obrir-se camí en mig d’una societat democràtica.
• El paper de l’educador. Fins a quin punt pot influir un mestre o un professor en la formació d’una ideologia en els seus alumnes? Jo personalment crec que poc influir molt poc, ja que els alumnes tenen interessos més forts en altres àmbits fora de l’escola, sobre tot per influença dels amics. Però és una qüestió que es pot plantejar i que podria fer-nos dubtar de la possibilitat de realització d’una situació semblant en el nostre entorn.

El curioso incidente del perro a medianoche

Este és el curiós títol d’una novel·la de Mark Haddon. L’he acabada de llegir fa unes hores. En primer lloc he de dir que m’ha enganxat prou. Conta una història des d’una perspectiva molt particular (encara que sempre la perspectiva per a contar siga particular): la d’un jove autista. Al llarg de la novel·la no s’ens diu que siga autista, ni es parla d’autisme, però els símptomes expressats ho deixen prou clar. Apareixen també les descripcions d’alguns companys d’escola amb símptomes més greus.

Tot comença quan el gos d’una veïna apareix mort i el jove autista el troba al carrer. Christopher pensa que, com en una novel·la de detectives, ha d’investigar el crim fins trobar l’assassí. Considere especialment interessants les descripcions que fa el protagonista. El seu punt de vista no és el que habitualment utilitzem la resta de persones. Llegir les seues descripcions sobre el que veu, l’interessa o el que està sentint, por resultar per a la resta molt enriquidor. Tal volta nosaltres explicaríem les coses d’altra forma, però precisament ahí es tr0ba una de les característiques que fan atractiu este relat.

Lo que Sócrates diría a Woody Allen

Altra de les lectures que he disfrutat este estiu ha sigut Lo que Sócrates diría a Woody Allen, de Juan Antonio Rivera. L’autor desenrotlla reflexions filosòfiques (en este llibre centrades en aspectes psicològics i ètics) a partir d’escenes de pel·lícules. Ofereix reflexions actuals i interessants, utilitzant adequadament les pel·lícules, contant només allò imprescindible, sense destrossar la pel·lícula i produïnt el gust per vore-la completa.

Una de les reflexions que m’ha cridat especialment l’atenció és la referència a la llegenda intel·lectualista: creure que per a decidir i orientar-se en la vida el més important és tindre els conceptes clars. Esta orientació va ser inaugurada per Sòcrates. Juan Antonio Rivera s’oposa a esta llegenda, intentant donar-li el lloc adequat i tenint en compte els aspectes emocionals i irracionals en les nostres decisions.

Tambè m’han agradat molt les reflexions sobre les decisions que prenem al llarg de la vida, com de vegades volem creure, una vegada han passat, que el nostre passat està hilvanat com si tinguera un sentit o una raó. Tambè parla de l’apetit faustic, com el desig que tenim de viure totes les vides possibles, sense renunciar a cap possibilitat.

Ara tinc ganes de de llegir el nou llibre que ha publicat, Carta abierta de Woody Allen a Platón, en el qual abordarà temes metafísics i gnoseològics.

Tres obres de Shakespeare

Entre les lectures d’este estiu han estat tres obres de Shakespeare: Macbeth, Julio César i El mercader de Venècia. Han estat tres moments per a disfrutar. Cadascuna posa de manifest una emoció diferent. Macbeth ens parla del desig de poder i com pot arribar a fer-nos renunciar als valors més arrelats en nosaltres. Julio César podria haver-se anomenat la tragèdia de Bruto, ja que este personatge centra tota la història. És molt interessant el discurs d’Antonio davant el cadàver de Julio César, encara que resulte difícil llevar-se del cap la cara de Marlon Brando mentres ho lliges. El Mercader de Venècia és una comèdia. La tragèdia la viu el jueu, que acaba avergonyit per la seua avarícia i el seu desig de venjança.

En resum, tres lectures molt recomanables que m’han permet disfrutar un poc este estiu.

El caballero de la armadura oxidada

Ahir vaig acabar de llegir “El caballero de la armadura oxidada”, de Robert Fisher. Em va interessar a partir de la lectura de “La brújula interior”, d’Àlex Rovira. estic llegint molta literatura relacionada amb temes d’autoajuda. M’interessa per les possibles aplicacions a temes d’ètica. El llibre de Fisher es queda un poc alt per als alumnes de 4t; però sí que pot aplicar-se a alguns temes de psicologia, especialment als de la psicologia cognitiva i la psicologia humanista.

El llibre presenta un relat curt, de lectura molt fàcil, que utilitza recursos fantàstics per a fer-nos reflexionar sobre les màscares que utilitzem a la nostra vida per a amagar-nos a nosaltres mateixos i als altres el nostre verdader jo: els nostres sentiments, les nostres pors, dubtes, desitjos… Vivim amagant-ho tot i intentem donar als altres una imatge diferent. En lloc d’agradar-nos a nosaltres mateixos, vivim pendents d’agradar als altres.

Eixe és el camí fàcil, el que segueix la majoria. Canviar significa canviar de camí, començar a actuar d’altra manera. Amb l’al·legoria de tres castells, l’autor ens presenta un camí amb tres passos:

• En primer lloc el silenci. Vivim envoltats de soroll. És el mitjà que tenim per a no sentir-nos a soles, per a no escoltar-nos a nosaltres mateixos. Així evitem descobrir qui som realment. Necessitem el silenci si volem retrobrar-nos.
• En segon lloc el coneixement. El silenci només és el primer pas per a descobrir el nostre verdader jo. La màscara que ens recobreix és la manera que em trobat per a amagar la nostra por i per a no deixar que els nostres sentiments s’expressen.
• Per últim, la valentia. No només sabent qui som i què ens passa s’aconsegueix el canvi. Necessitem voluntat i decisió per a aconseguir-ho.

La lectura del llibre m’ha ajudat a recuperar o renovar algunes reflexions. És cert que vivim envoltats de soroll; així evitem trobar-nos amb nosaltres mateixos, no siga que una vegada ens trobem, descobrim que no som feliços, que hem dedicat el nostre temps a coses que no ens plenen. El soroll pot manifestar-se de moltes maneres, no necesàriament d’una forma audible; el soroll pot ser la presa, el treball, la necessitat d’estar fent coses (normalment productives), la necessitat d’estar sempre amb altre persones… Necessitem parlar de tot, sense haver pensat abans què és el que realment pensem. Soroll són també els programes de televisió: parlar de tot, de qualsevol cosa, de qualsevol persona…, per a entretindre’ns amb la vida d’altres i no pensar en la nostra.

El segon pas és difícil. El coneixement suposa reconèixer les nostres pors, els desitjos no complits, tot allò que voldríem ser i no som; deixar caure la imatge que presentem a la societat i inclús a nosaltres mateixos per a fer-nos més agradables, més acceptables. Però així també trobem què és allò que volem de veres, no allò que desitgem imposat per la forma de viure, pel nostre entorn o pel nostre passat. També així descobrim el nostre potencial: no hem de renunciar a ser millores persones, perquè podem ser-ho.

Per últim queda la voluntat. Conèixer-se no és suficient; falta decidir-se a acceptar-se i canviar. Tal volta siga el pas més difícil. Canviar suposa renunciar a una manera de viure, a les màscares que fins ara ens han servit per a protegir-nos de nosaltres i dels altres; començar a expressar els propis sentiments, deixar a banda la por pel mal que puguen fer-nos els altres… Moltes coses.

En definitiva: no està malament pensar de quan en quan en la pròpia vida, reflexionar una miqueta i no deixar-se portar sempre des de fora: per les modes, les preses, el treball, les preocupacions, les obligacions socials i tantes altres coses.