La desconocida

Se trata del título de una película de Giuseppe Tornatore, este magnífico contador de historias (Cinema Paradiso). Aquí nos presenta una historia diferente: una mujer ucraniana con mucho interés por trabajar en un edificio, unas imágenes sobre su pasado, pero demasiado imprecisas (¿una violación?, ¿mafias de prostitución?…), y una historia que se va desgranando poco a poco, ofreciéndonos pistas que sólo al final nos descubren la realidad de la mujer. Una historia muy bien contada, sin efectos especiales, con la adecuada dosis de suspense. Un cine poco comercial, pero muy bien hecho. A disfrutarla.

Anuncis

Gran Torino

Gran Torino és el model del cotxe que dona nom a esta pel·lícula en què Eastwood se situa davant i darrere de la càmera. ¿Què m’he trobat al vore-la? Una cinta ben feta, amb diversos elements que ens fan mantindre l’atenció i disfrutar:

1. Hi ha certa dosi d’humor, especialment mentre narra com el protagonista comença a relacionar-se amb els seus veïns, una família d’immigrants asiàtics, amb una cultura i uns costums molt diferents a les del protagonista.
2. Trobem també la presència de la violència, representada per bandes de joves asiàtics i mexicans que no respecten els seus veïns ni els valors pels que han lluitat les generacions anteriors.
3. El protagonista contempla decebut en què està transformant-se el seu barri.
4. La relació amb els veïns ajuda el protagonista a obrir els ulls a altres formes d’entendre la vida i li permet fer-se càrrec de l’educació d’un jove. En un moment determinat, Eastwood ha de reconèixer que té més coses en comú amb ells que amb la seua família.
5. El final resulta sorprenent i ens convida a reflexionar sobre el sentit de la vida i la mort, sobre la revenja i la justícia, i sobre la importància de l’amistat.

¿Aconselleria vore-la? ¡Clar que sí!. Podeu vore el trailer a la següent adreça:
http://wwws.warnerbros.es/grantorino/index2.html

Un grup de joves deixa tetraplègic un jove romanés

M’he quedat parat al llegir la notícia: tres joves i huit menors donen una palisa a un romanés i el deixen tetraplègic. Aprofiten que el romanés anava borratxo per a pegar-li i robar-li. Jo no sé on anirem a parar. No entenc la facilitat amb que la gent utilitza la violència; sembla que, per a alguns, constituïx un recurs habitual. Ara li ha tocat a este home romanés, però demà pot ser qualsevol de nosaltres. Si fem de la violència un recurs habitual, podrem viure amb una mica de confiança? Podrem fiar-nos de les persones que ens envolten?

Hi ha molta gent que no té en compte les conseqüències de les seues accions. Acaben de trencar una vida. Quan falta el sentit de responsabilitat, quan la gent actua sense pensar en el que pot passar després, com podrem construir una societat mínimament habitable?

La notícia la podeu trobar en:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/22/espana/1208889856.html

Esta notícia m’ha fet recordar la pel·lícula: American History X. La recomane. Quan prenem decisions moguts per l’odi, el mal que produïm pot tornar-se incontrolable. Som amos de les nostres decisions, però les seues conseqüències i el mal que poden produir s’ens escapa de les mans.

La masai blanca

Ahir vaig vore la pel·lícula “La masai blanca”, de Hermine Huntgeburth (2005). Conta la història d’una turista que decideix quedar-se a Kènia amb un masai, membre d’una tribu de pastors. Narra el conflicte entre els seus sentiments i els costums i idées que troba al poblat. Està bé per a plantejar qüestions sobre les diferències culturals, fins a quin punt es poden suportar o comprendre. A banda del idioma, ¿hi ha diferències entre les formes d’entendre la vida que fan impossible l’enteniment entre persones de cultures diferents?

Una altra cosa interessant és que, en este cas, l’extranger és l’occidental, l’europeu. Normalment veiem les diferències culturals com a grup majoritari, però ¿què passa quan nosaltres som la minoria? ¿Podem imposar les nostres idées o els nostres costums?

Totes estes preguntes se les ha fetes l’antropologia cultural i la filosofia, però interesa que cadascú intente respondre-les per sí mateix.

Aconselle vore la pel·lícula a qui estiga interesat en estos temes.

Días de gloria

La semana pasada vi la película “Días de gloria”. Trata sobre unos regimientos que el ejército francés reclutó en sus colonias para ayudar a liberar la “Madre Patria” de la ocupación nazi. Muestra cómo Francia, no es igual de “madre” ni de “patria” para los nacidos en su tierra como para los nacidos en las colonias, ni siquiera con los hijos de franceses nacidos fuera de Francia. Una cosa es decir que todos tienen la misma patria y otra que todos tengan a la vez los mismos derechos.

Viene bien para reflexionar. Dentro de unos años, aquí, en España, tendremos la segunda generación de inmigrantes, hijos nacidos de padres que han venido de otros países. No es exactamente la misma situación que muestra la película, pero sirve para hacernos preguntas:

• ¿La diferencia de origen y de piel, en algunos casos, será un obstáculo para considerarlos ciudadanos con todos los derechos?
• ¿El hecho de que sus padres procedan de otro país, debería suponer algún tipo de límite en sus derechos como españoles?
• ¿Una cosa es el reconocimiento legal y otra la aceptación de una situación por parte de la mayoría de la población? ¿En qué medida el reconocimiento legal favorece que las personas acepten las nuevas situaciones?
• ¿Qué situaciones pueden desencadenar conflictos entre los españoles “de toda la vida” y aquellos cuyos padres procedan de otros países? ¿Será algo inevitable, dado que nuestra sociedad pretende ofrecer unos servicios y un bienestar para todos, pero los recursos son limitados?
• ¿Qué medios se pueden poner para evitar dichos conflictos o reducir sus consecuencias?
• También se pueden hacer otro tipo de preguntas: ¿en qué sentido puede suponer un enriquecimiento de la sociedad?

Hay otras películas que pueden servir mejor para tratar estos temas. Ya lo iremos planteando.